Casa Macià

Web de Turisme Casa Macià
C/ Únic s/n,
25594 Roni (Rialp-Lleida)
Telfs: 973 620 837 / 609 463 966
Enviar e-mail

Casa Macià es troba al poble de Roní, al municipi de Rialp al cor de la comarca del Pallars Sobirà i del Pirineu de Lleida.

Roní és un petit poble de muntanya que manté el traçat i la construcció tradicional de la zona. A l'hivern, a tan sols 9 km de la nostra casa rural es pot practicar l'esquí alpí i nòrdic. Roní és el poble més proper a Gran Pallars, abans Port Ainé.
L'altra estació que engloba Gran Pallars-Espot es troba a mitja hora, amb el mateix forfet es por accedir a les dues estacions. A la primavera i l'estiu es pot gaudir, a la vall, de les activitats que ofereix el caudal del Noguera Pallaresa (rafting, puenting, hidrospit, barranquisme, canoa, etc.) i de la muntanya amb el senderisme i l'alpinisme que es pot practicar dintre del Parc Natural de l'Alt Pirineu i molt a prop del Parc Nacional d'Aigüestortes. A la tardor es un bon moment per la collita de bolets en un entorn magnífic, i per als amants de la pintura i la fotografia, per capturar imatges poc comunes.

Casa Macià

Els propietaris de Casa Macià som uns enamorats de la natura i del nostre petit país. És per això que des de fa anys estem gestionant la nostra finca amb la màxima cura cap al territori i el medi ambient. Coneixedors de la riquesa que conté la nostra finca, hem anat prenent decisions en torn a la seua conservació i recuperació:
• Al 2012 la nostra finca va ser declarada refugi de fauna i per tant estem excloses de l’activitat cinegètica.
• D’igual forma van decidir traçar un camí de fauna on els visitants de la casa pogueren conèixer els animals i les plantes que envolten el nostre poble.
• La finca de casa nostra, té un Pla Tècnic de Gestió Forestal Sostenible, que determina les accions a realitzar amb el màxim respecte a la natura i fonamentat en la sostenibilitat dels recursos.
• Dins del marc d’aquest pla s’estan prenent mesures per tal d’aportar biodiversitat al bosc mitjançant la plantació de frondoses o la selecció d’aquestes espècies front a altres més comunes.
• Col·laborem en la recuperació de races autòctones pirinenques a la nostra granja.
• El veïnatge del Parc Natural de l’Alt Pirineu ens ha permès construir una bona relació amb aquest espai natural protegit i col·laborar amb censos i treballs com ara el camí de fauna.

La xarxa de camins del Camí de Fauna de Casa Macià, està formada per tres itineraris, tots són famliars i de nivell fàcil però de diferent durada:

  • El camí de la petjada. És el camí més curt i també el més fàcil. Idoni per a nens i nenes que comencen a caminar i a convertir-se en joves muntanyers i muntanyeres. És planer i amb molta interpretació. És linial d’anada i tornada i s’arriba en 4x4 o taxi des de la casa rural. Finalitza en el mirador d’En Miquel i en l’àrea d’esbarjo preparada per escoltar i visualitzar diferents tipus d’ocells i fauna salvatge.
  • El camí de la ploma. És el camí de mitja durada, circular i que inclou també el camí de la petjada. Recorre la finca per dins del bosc i amb magnífiques vistes dels prats i de la borda familiar.
  • El camí del cau. És el camí de més durada, igualment familiar i fàcil. A més a més de recòrrer la finca, visita l’extraordinari barranc de la Masia que amaga una vegetació frondosa espectacular que no us podeu perdre.

1. Inici camins de la ploma i del cau (mig i llarg) del camí de fauna

Durant l'estada a Casa Macià podreu gaudir en família d'una xarxa de tres recorreguts especials, plens de regals que ens ofereix la natura de la zona. En el punt on us trobeu comencen l'itinerari mig i l'itinerari llarg que hem anomenat, l'itinerari de la ploma i l'itinerari del niu. Ho hem fet així perquè el logotip de Casa Macià és un gallfer i tot l'itinerari gira al voltant d'aquesta iconografia.
Són tres recorreguts de diferents distàncies però tots tres familiars i de dificultat fàcil. Són itineraris didàctics, aptes per a totes les edats, ideal per fer-los en família, on molt especialment els nens descobriran la vegetació i la fauna de l'entorn, aprendran a reconèixer espècies autòctones com voltors, trencalòs, perdius, isards, galls fers... descobriran on habiten i com sobreviuen.
La interpretació és mitjançant elements visuals i tàctils, així és com durant els recorreguts trobareu petjades, nius i caus, estructures de fusta, coms i menjadors i un bon grapat de senyals interpretatives que us explicaran detalls de la vida al bosc i dels animals que l’habiten.
Caminant per aquesta xarxa d’itineraris també trobareu elements naturals amb codis QR que mitjançant el mòbil podreu utilitzar. Aquests codis QR us aportaran mitjançant una descàrrega al mòbil, molta informació gràfica, visual i també sonora de cada element en concret.

Inici camins de la ploma i del cau (mig i llarg) del camí de fauna

Al llarg dels recorreguts passareu per tres espectaculars miradors i coneixereu la vegetació dels boscos del Pallars; el roser silvestre, corner, bedoll, el gatsaule, arç blanc... I mentre apreneu de la fauna pirinenca podreu gaudir d'unes vistes increïbles, tot un relleu de muntanyes i valls ideals pels amants de la fotografia, dels boscos, dels camins. Parar-se i gaudir de la música que ens ofereix la quietud i la calma que aquí li podríeu anomenar l'autèntic silenci.

Com s'ha dit, la xarxa de camins del Camí de Fauna de Casa Macià, està formada per tres itineraris, tots són famliars i de nivell fàcil però de diferent durada. En aquest punt on us trobeu comencen els itineraris mig i llarg:

· El camí de la ploma. És el camí de mitja durada, circular i que inclou també el camí de la petjada (curt). Recorre la finca per dins del bosc i amb magnífiques vistes dels prats i de la borda familiar.
· El camí del niu. És el camí de més durada, igualment familiar i fàcil. A més a més de recòrrer la finca, visita l’extraordinari barranc de la Masia que amaga una vegetació frondosa espectacular que no us podeu perdre.

2. Ramats, bordes I cabanes de pastor

Ramats

Cabana de pastor. Caseta de pedra, barraca. Construcció feta únicament de pedra en sec, amb coberta resolta mitjançant la tècnica de falsa volta o amb teulat de pissarra a un aigua o a dues, segons la dimensió de la construcció.

Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima.
Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel·les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals (insectes i invertebrats, amfibis, rèptils i petits mamífers i també algunes espècies d'aus que hi nidifiquen) i vegetals (falgueres, líquens i molses).

Obervatori del paisatge: Paisatges de la pedra seca

A la nostra finca trobareu els següents animals domèstics en règim de pastura:

Ovella aranesa

Característiques genèriques:
Aquesta raça està molt emparentada amb l'ovella Tarasconina, que es troba a la zona de l'Arièja i Alts Pirineus.
Individus amb proporcions longilínies i dimorfisme sexual ben definit. La llana generalment és blanca i del tipus entrefí, encara que també hi ha altres varietats. De perfil frontal subconvex; és típica la presència de banyes en ambdós sexes.
El pes dels mascles oscil·len entre els 80 i 100 quilos, mentre que les femelles entre 50 i 70 quilos.
És una raça molt rústica i adaptada a l'orografia del medi on viu, amb fortes pendents, canvis climàtics marcats i oscil·lació del farratge disponible. S’explota en règim semiextensiu per a la producció de carn.

Origen:

L’ovella Aranesa està estretament emparentada amb la seva veïna francesa Tarasconina (Tarasconnaise), pròpia dels Pirineus Centrals (Arièja i Pirenéus Auts), Garona Auta i Gèrs, havent tingut probablement els seus orígens més ancestrals en la raça Merina.
Tarasconina i Aranesa tenen de ben cert un origen comú, però no obstant, el fet de que la Val d’Aran hagi sigut sempre una comarca exportadora de bestiar i no importadora, podria donar peu a suposar-la la forma original de la raça francesa. genètics).

Distribució geogràfica:

Es localitza en diferents zones de la Vall d’Aran, principalment a Les, Bossòst i Salardú.
Situació actual:
El fort procés regressiu experimentat per la ramaderia, sobretot en les darreres dècades, en tota la Vall d’Aran, ha dut aquesta població fins a límits alarmants de desaparició. El seu cens és molt reduït i la necessitat d’instaurar un programa de conservació és fa ineludible.
Els encreuaments amb Xisqueta i Rasa Aragonesa, i fins i tot amb races tan exòtiques com la Suffolk i Berrichon, han estat freqüents.

Ovella xisqueta

Característiques genèriques: El seu tret distintiu és la capa blanca amb taques negres al voltant dels ulls, les puntes de les orelles, llavis i de manera residual a les extremitats. Actualment en general no tenen banyes, tot i que antigament es donaven casos d'ovelles amb banyes i totalment negres.
Presenta unes aptituds maternals molt desenvolupades que li permeten criar de forma òptima un corder o xai “ternasco” d’excel·lent qualitat.
És una raça rústega, gran caminadora, amb una capacitat de pastoreig molt desenvolupat que li permet aprofitar de forma òptima les pastures fibroses, fins i tot sota la neu. El morro petit li permet aprofitar fins a la base les pastures més dolentes.
El pes viu de l'animal adult és de 30-35 kg per a les femelles i 40-45 kg per als mascles.
El sistema de maneig productiu més utilitzat continua essent l’extensiu tradicional.
Actualment està en perill d’extinció, havent davallat molt els seus efectius.

Origen:
La raça xisqueta prové de l'Ovis aries ibericus. És una varietat ovina molt antiga, que ha evolucionat poc, i que es manté en un alt grau de puresa, gràcies a l’aïllament geogràfic. Presenta una gran capacitat per subsistir en condicions ambientals extremes, amb escassos recursos vegetals, no assequibles per a altres varietats ovines.
Coneguda també amb el nom de Pallaresa, el seu procés regressiu ha anat paral·lel al despoblament rural i humà dels Pallars, a l’escàs relleu generacional de la ramaderia en general i al canvi, cada cop més accentuat, de les activitats de tipus primari per altres dels sectors secundari i terciari, turisme principalment.

Distribució geogràfica:
Es localitzen principalment a les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, al Pirineu i Prepirineu, però també hi ha alguns ramats al sud de Lleida i a la província d'Osca.

Situació actual:
L'any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d'extinció.
El nombre d'animals que es poden considerar inclosos en aquest conjunt racial en els dos Pallars i l'Alta Ribagorça es comptabilitza al voltant de 45.000 entre femelles i mascles, si bé podríem estimar que els efectius que són realment de raça pura es situen en un rang entre 15.000 i 20.000 animals.
La majoria d'explotacions són familiars, essent l'edat mitjana del ramader de 51 anys, i hi ha molt poques explotacions que tinguin continuïtat, cosa que fa pensar en les dificultats de la conservació de la raça, si bé el cens s'està mantenint estable els darrers anys.
Al Pallars hi ha un projecte de recuperació i comercialització de la ovella xisqueta i de la seua llana, es diu "Obrador Xisqueta":
http://www.obradorxisqueta.cat/
Podeu visualitzar un vidiet sobre l'ovella xisqueta i la seva recuperació al Pallars:

http://www.youtube.com/watch?v=T0SGDStL9yo&feature=youtu.be

Cabra pirenaica

Característiques genèriques: Agrupa animals de caracterització sexual bé definida, de perfil recte, eumètrics i de proporcions mitges, amb tendència a l'allargament.
Els animals d'ambdós sexes poden disposar de banyes potents. En els mascles dirigits cap a enrere i cap a fora, i en les femelles en forma d'arc cap a enrere. La capa és de color variat, encara que predominen els tons foscos, generalment amb degradacions en determinades regions del cos. Presenten el cos cobert de pèl llarg i abundant. Els mascles solen presentar "barba". Per la seva banda, les femelles solen presentar de manera habitual "perilla".
Es caracteritza per una grandària entre mitjà i gran, amb un pes entre 75 i 85 quilos en els mascles i entre 55 i 65 quilos en les cabres.
Malgrat la seva tradicional doble aptitud (carn-llet), actualment es criatura de forma extensiva, pràcticament en semillibertat la major part de l'any, per a la producció de cabrits de llet en l'època nadalenca, presentant taxes de prolificidad i fertilitat elevades.

Origen:
Sembla procedir d'una forma primitiva centreeuropea (Capra aegagrus). És l'origen de moltes altres races ibèriques i està emparentada amb races europees com la Poitevine francesa, Thuringian alemanya i Toggenburg i Valais suïsses.

Situació actual:
Estava estesa per totes les àrees muntanyenques del nord peninsular, però, en l'actualitat, està relegada al Pirineus, principalment aragonès, i està considerada oficialment com raça en perill d’extinció.
Aquí pots visualitzar un clip sobre la raça de cabra pirenaica:

http://www.youtube.com/watch?v=9x00f8qR2YE

Mastí dels Pirineus

El Mastí dels Pirineus és una raça de gos bover espanyola originària del Pirineu aragonès. Per la seva gran grandària i fortalesa la Federació Cinològica Internacional el va incloure dins del grup 2, secció 3ª molossos del tipus muntanya.
Durant molt temps el mastí dels Pirineus va acompanyar als ramats d'ovelles en els seus recorreguts transhumants des dels Pirineus aragonesos i navarresos fins al Maestrat. La seva principal funció era la de protegir als ramats i als seus amos dels atacs dels llops, dels óssos i dels lladres.
Durant el segle XX i especialment després de la Guerra civil espanyola, a causa de les dificultats econòmiques, el mastí va entrar en declivi ja que resultava molt car mantenir a un gos de la seva mida. En els anys 1970 un grup d'aficionats van iniciar un treball de recuperació de la raça a través dels escassos exemplars que es trobaven al camp i que encara posseïen característiques típiques de l'antic molós. L'any 1977 es va crear el Club del Mastí dels Pirineus d'Espanya, que organitza la selecció i el programa de cria de la raça. En l'actualitat la raça té un gran reconeixement internacional com demostra l'existència de clubs en nombrosos països europeus i als Estats Units.
El Mastí dels Pirineus és un gos de grans dimensions, segons el seu patró racial els mascles han de mesurar més de 77 cm i les femelles 71cm, encara que s'aconsella que sobrepassin els 81 cm i els 77 cm respectivament. Posseeixen un cos cobert d'un pelatge espès i llarg, de color blanc amb taques més fosques per tot el cos.
Més informació:
http://www.cmpe.net/

3. Bordes i el cicle de l'herba

Bordes

Seguint carrers i passant ponts o palanques s’arriba a les zones de conreu situades a fora dels pobles. Arriben fins a altituds considerables, i si bé són òbvies, han quedat oblidades. Algunes es conserven mantenint una part de prat de dall (cada cop menys) i una part de pastura (també cada cop menys). Representen un esforç constructiu continuat al llarg dels segles, que es manifesta en terrasses, sèquies, camins, cabanes, etc. Tenen un alt valor etnogràfic, ja que estaven lligades a una forma de vida. S’hi conreava, en la majoria de casos, cereals i patates. S’hi duia un ritme d’activitat marcat per les feines necessàries: llaurar, sembrar, collir, batre, emmagatzemar, etc.

Un factor important és l’allunyament d’algunes d’aquestes zones de conreu dels pobles. En alguns casos s’havia de caminar un grapat d’hores per arribar-hi, salvant a més un desnivell considerable. Tenint en compte que a més d’aquestes zones n’hi havia altres de més properes i de gran extensió, ens podem fer idea de la pressió demogràfica que hi ha hagut en alguns moments, especialment al segle XVIII i gran part del XIX. Actualment una part molt important dels antics conreus s’ha recobert de matollar i bosc.

Associats als conreus, com a conseqüència directa mútua, hi ha una sèrie d’elements que els feien rendibles, permetent mantenir-los i ampliar-los, i que formen un conjunt: bordes, cabanes, sèquies, marges, cabanes de marge, forats de trumfes, etc.
Bordes

Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. El seu paper socioeconòmic era, doncs, molt important. S’empraven estratègies diferents d’utilització als diferents tipus de bordes, en funció de l’entorn, el clima, etc. Però la tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ de l’herba i la palla (el paller), i per l’altra, l’habitatge. L’habitatge era més o menys complex, i podia estar ubicat dins la borda o en una cabana adjacent. Sovint la cabana era de dos pisos i tenia a sota la quadra per al bestiar de treball. En alguns casos es vivia a la borda durant llargs períodes de temps.
La ubicació geogràfica determinava els materials constructius: pissarra, granit, calcària, etc., i també la forma i algunes particularitats: llosats francesos (amb més de dues vessants), obertures més o menys grans, orientació, etc. Evidentment, la condició econòmica de la propietat també en determinava aspectes com la grandària o la situació.
Les bordes són els elements patrimonials construïts més evidents del Parc Natural, i es calcula que n’hi ha com a mínim unes 400 en tot el Parc. Encara en queden en un relatiu bon estat, amb ús ramader habitual o esporàdic, i de vegades formen petits nuclis o “barris” molt atractius, com a Nibrós (Vall de Cardós) o Civís (Vall de Santa Magdalena). Algunes han estat reformades com a segona residència i, fins i tot, per a serveis turístics. Moltes, però, estan enrunades totalment o parcialment, i algunes han desaparegut. Per la seva situació i naturalesa són elements patrimonials molt fràgils.

Elements constructius de les bordes

Alguns dels elements constructius que es poden trobar a les bordes són:
Les mil·lèsimes són inscripcions commemoratives. Fan referència a una data de quatre xifres, d’aquí el nom. Per extensió, s’acostuma a anomenar mil·lèsima a les inscripcions que es troben habitualment en carreus en algunes façanes, no només amb xifres, si no també amb lletres.
Les fornícules són petits espais en els murs de bordes i cabanes, previstos en el moment de construir-les, que servien per deixar-hi objectes quotidians: teia, espelmes, llumins, claus, etc.
Hi ha panys i forrellats que porten dates, inicials, decoracions... En alguns fins i tot s’hi veu el segell del ferrer que els va fer.
Alguns embigats de cobertes són una autèntica obra d’enginyeria, especialment si es té en compte que en la majoria no hi ha ni una peça de ferro, que havien de suportar una gran extensió de llosat i, a sobre, una gran quantitat de neu.
Els rellotges de sol apareixen amb molt poca freqüència. Estan gravats en carreus de façanes sud o sud-est, i són força rudimentaris. En alguna borda n’hi ha més d’un, potser per a les diferents estacions de l’any.
Els crestalls parlen d’una època en què les cobertes eren realitzades amb palla de cereal (sègol). Són una prolongació vertical esglaonada dels murs de la façana. Protegien la capa exterior de palla de la coberta, en facilitaven l’accés i, per tant, la reparació.

El cicle de l'herba

Vols jugar a casa? Vols conèixer millor les pastures d'alta muntanya. Prepara la excursió o juga després de fer-la. (Material el·laborat i propietat de la Casa del Pastor Llessui. Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici).

4. Solanes i obagues dos móns ben diferents

Solanes i obagues

Solanes i Obagues

En latituds mitjanes, les valls estretes i profundes només reben els raigs solars al migdia. A l’hivern poden quedar a l'ombra completament durant setmanes. Els contrastos tèrmics entre vessants són importants quan els relleus estan orientats d'est a oest. Els vessants que miren cap als pols són força menys assolellats que aquells que ho fan cap l'equador. Les solanes reben més energia solar, són més càlides i sovint cultivades i habitades pels homes. El contrast solana/obaga és molt visible en regions muntanyoses assolellades.
Angle d'incidència dels raigs solars.
L'angle d'incidència dels raigs del sol varia amb l'exposició i les estacions. Al migdia, els raigs solars tenen una inclinació al voltant dels 55° i una solana, amb un pendent de 35°, rep una radiació en vertical, mentre que a l'obac, amb un pendent equivalent, l'angle només és de 20°. La quantitat d'energia per unitat de superfície és, doncs, clarament més feble en el segon cas, ja que la reflexió augmenta quan l'angle d'incidència disminueix. En aquestes condicions, l'energia rebuda per unitat de superfície varia en un ventall d'1 a 10 entre els dos vessants. De tota manera, la mescla de l'aire atenua en gran manera els contrastos tèrmics que en deriven.

Solana.

La solana, el solà o el solell, és la part d'un terreny, normalment muntanyós (orientada al sud a l'hemisferi nord) on hi toca molt el sol.
L'orientació solana és la més càlida i lluminosa, la preferida per a mantenir els conreus, principalment els típics mediterranis: vinya, olivera, ametller, ja que totes són espècies amb grans necessitats de llum i que poden suportar les condicions de més sequedat del terreny contraposades a les de l'obaga, que són més ombrívoles i relativament més humides.
L'orientació més càlida i lluminosa en l'hemisferi nord és la sud-oest.
En ambients mediterranis, les parts solanes són més pobres en vegetació natural, tot i que la flora pot ser molt abundant en espècies heliòfiles, com ho són quasi totes les labiades i moltes de la família de les compostes o Asteraceae i orquidàcies. Al Pallars, les solanes solen estar poblades per el “coscollo” (alzina d’ambients molt secs. Quercus ilex) domina en les solanes fins a uns 1.500 metres d'altitud, també les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) o els matollars d’escoba (Genista purgans)
En les solanes situades en clima mediterrani amb pendent superior al 10% hi ha molta erosió, provocada principalment per les tempestes i especialment les de principi d'estiu i la tardor que es produeixen amb la terra molt seca i fàcil d'arrossegar. Molt sovint per aquest motiu la fondària de terra en un solell és molt menor que en una obaga i a vegades queda visible la roca mare. Per aquest motiu, juntament amb el de la menor acumulació d'humitat i més gran evaporació, la vegetació pot tenir un percentatge de recobriment del sòl molt escàs.
En la gestió agrícola de les solanes conreades és aconsellable adoptar les tècniques de mínim conreu i incrementar la matèria orgànica que ajuda a retenir aigua i evita en certa manera l'erosió.

Obaga

L'obac o obaga, en l'hemisferi nord és el vessant d'una muntanya orientat al nord, mentre que correspondria al vessant sud en l'hemisferi sud.
L'orientació al nord comporta més ombra i es conserva millor la humitat, tot i que també és més freda.
En latituds mitjanes i climes secs o subhumits, com els generals als Països Catalans, l'efecte de l'obaga és més intens i fa que la vegetació espontània sigui més densa i amb millors condicions hídriques per a vegetar.
Al Pallars, les obagues les ocupen de forma natural els boscos temperats de frondoses mixtes com ara, roures de fulla ampla, aurons, bedolls, fleixos, nogueres...però en molts casos aquests boscos han estat substituïts per prats i pastures. També són típics d’aquestes obagues les avellanoses, i en altures considerables, a partir de 1.500 metres, les avetoses i els pinars de pi negre (Pinus uncinata). Pel que fa a les plantes, el nabiu, el grèvol o la maduixera són típiques de la vegetació en les obagues. En llocs molt àrids i calorosos (com les comarques del País Valencià) espècies com l'alzina o el llentiscle es refugien en les obagues mentre que en climes més humits, com ara el Pallars, es troben a la solana.
Les orientacions intermèdies participen en part de les característiques climàtiques dels obacs i les solanes.

5. Mirador de la mata

La Vall d'Àssua
Durant el camí us trobareu quatre miradors, esteu al primer del recorregut, el Mirador de la Mata. Des d'ell podeu divisar unes magnífiques vistes de la Vall d'Àssua i dels poblets que conformen aquesta part del Pallars Sobirà. També podeu contemplar magníficament el Mossén de Pallars, un dels cims més destacats i visibles de la comarca. En pocs metres us unireu a l'itinerari curt i entrareu en la part més interactiva del recorregut.

6. La fauna del pallars

El Parc Natural de l'Alt Pirineu té la representació de gran fauna especialment de mamífers- més completa de Catalunya: el gall fer (Tetrao urogallus) hi té la població més nombrosa de la península Ibèrica, l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) i el trencalòs (Gypaetus barbatus) són freqüents, es poden observar sis espècies d'ungulats (isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar), i fins i tot el mític ós bru (Ursus arctos) es passeja sovint per les valls més septentrionals.

L'extensa xarxa de rius del parc és l'hàbitat d'una gran quantitat de truites (Salmo trutta) i d'alguns vertebrats semiaquàtics singulars, en especial l'almesquera (Galemys pyrenaicus) un petit mamífer insectívor endèmic del nord ibèric i amenaçat, la llúdriga (Lutra lutra) i la merla d'aigua (Cinclus cinclus).

Als boscos d'alta muntanya, a més de gall fer, són destacables el mussol pirinenc (Aegolius funereus), la becada (Scolopax rusticola), el raspinell pirinenc (Certhia familiaris) i la marta (Martes martes).

Els ambients oberts de l'estatge alpí tenen entre els seus habitants més notables la perdiu blanca (Lagopus muta), el pardal d'ala blanca (Montifringilla nivalis) i el pela-roques (Tichodroma muraria).

Les espècies anteriors són remarcables per la seva raresa o singularitat en el context de Catalunya, però sens dubte l'animal més rellevant del parc és la sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi). Aquesta espècie viu a l'alta muntanya, està emparentada amb dues altres sargantanes dels Pirineus i va ser descoberta fa ben poc, en la dècada de 1990. És endèmica d'una petita zona dels Pirineus compresa entre els massissos del Mont-roig i de la Pica d'Estats, de tal manera que la major part de la població mundial d'aquesta sargantana es troba dins els límits del Parc Natural.
Adjuntem un pdf amb el llistat de vertebrats que hi trobareu al PNAP molts d'ells també a la finca de Casa Macià.

El PNAP edita un anuari naturalista on podràs trobar totes les cites tant de plantes com d'animals, insectes i fongs, que són novetat o d'interès per ser citats. Podeu consultar els anuaris naturalistes del PNAP en aquest link

7. Inici del Camí de la Petjada (curt)

Camí de la Petjada
Durant l'estada a Casa Macià podreu gaudir en família d'una xarxa de tres recorreguts especials, plens de regals que ens ofereix la natura de la zona. En el punt on us trobeu comença l'itinerari curt que hem anomenat, l'itinerari de la petjada. Ho hem fet així perquè el logotip de Casa Macià és un gallfer i tot l'itinerari gira al voltant d'aquesta iconografia.
Són tres recorreguts de diferents distàncies però tots tres familiars i de dificultat fàcil. Són itineraris didàctics, aptes per a totes les edats, ideal per fer-los en família, on molt especialment els nens descobriran la vegetació i la fauna de l'entorn, aprendran a reconèixer espècies autòctones com voltors, trencalòs, perdius, isards, galls fers... descobriran on habiten i com sobreviuen.
La interpretació és mitjançant elements visuals i tàctils, així és com durant els recorreguts trobareu petjades, nius i caus, estructures de fusta, coms i menjadors i un bon grapat de senyals interpretatives que us explicaran detalls de la vida al bosc i dels animals que l’habiten.
Caminant per aquesta xarxa d’itineraris també trobareu elements naturals amb codis QR que mitjançant el mòbil podreu utilitzar. Aquests codis QR us aportaran mitjançant una descàrrega al mòbil, molta informació gràfica, visual i també sonora de cada element en concret.

El camí de la pejada és planer i finalitza en un àrea recreativa-mirador anomenada "Mirador del Miquel". Allí podreu interpretar el paisatge i amb atenció i una mica de paciència veure algun animal des del "hide" que hi ha preparat per tals efectes. Pel camí també trobareu un munt de caixes niu, menjadores i altres detalls que heu de descobrir. El camí té una durada de 20 minuts d'anada i 15 de tornada.

8.Cucut/Salanca.

El cucut (Cuculus canorus) és un ocell característic pel parasitisme a què la femella sotmet els nius d'altres espècies. La salanca (Salix purpurea) és un tipus d'arbust de les riberes molt freqüent als rius del Pirineu, que tenen les tiges resistents encara que molt flexibles.

9.Refugi de fauna.

Esteu entrant a un espai on està prohibida la caça. Per voluntat dels propietaris i pel valor ambiental d’aquesta finca, es va declarar refugi de fauna per part de la Generalitat de Catalunya.

10.Nius picot garser gros, petit i negre.

Podeu observar els nius de tres dels ocells fustaners que viuen al Pallars, són nius fets dins dels troncs dels arbres i tenen diferents formes i mides. Aprecieu les diferències?

11.Tudó.

El tudó (Columba palumbus) és un colum molt estès per Europa, el nord d'Àfrica i l'Orient mitjà. És el tipus de colom més gran de la Península Ibèrica.

12.Perdiu roja.

La perdiu roja (Alectoris rufa) és una espècie d'au pròpia de llocs oberts més aviat secs i de conreus de cereals. És sedentari i gregari (grups familiars) vola de forma sorollosa i incapaç de fer recoreguts llargs.

13.Bedoll.

(Betula pendula) és un arbre que es troba a quasi tot Europa És caducifoli, groc a la tardor i de fins a 30 metres d'altura. La seva capçada, adquireix amb els anys un volum rodó i irregular. El tronc està recobert d’una escorça blanca que amb l'edat s'aixeca i queden com unes plaques pigallades.

14.Arç blanc.

(Crataegus monogyna), cirerer de pastor, espí blanc o garguller és un arbret o arbust de la família de les rosàcies molt comú en el clima mediterrani. Viu en indrets humits de la muntanya mitjana.

15.Puput.

La o el puput (Upupa epops), fa de 25 a 29 cm de llargària. D'aspecte inconfusible, és de color marró rosat amb les ales i la cua ratllades de blanc i negre. La part inferior és de color groc terrós amb taques negres al ventre. Té una cresta d'uns cinc cm. amb les puntes negres, que pot obrir i tancar.

16.Senglar.

El senglar, porc senglar o porc fer (Sus scrofa) és un mamífer que compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment, com ara tòfones o vegetals i animals sota terra, o fins i tot enemics a més de 100 metres de distància.

17.Enganyapastors.

L’enganyapastors (Caprimulgus europaeus) és un ocell que quan es posa a terra s'aclofa, encongeix el cap i acluca els ulls. Aleshores, pel seu plomatge, resulta extraordinàriament mimètic.

18.Xot.

(Otus scops) és el més petit del grup dels mussols i també l’únic migrador. Només fa estada als Països Catalans durant l'estiu, tot i que, a la costa, algun exemplar també hi roman a l'hivern.

19.Maduixera.

La maduixera o fraulera és una planta herbàcia perenne, de flors blanques i de fruits disposats sobre receptacles carnosos i vermells, anomenats en conjunt maduixes. Es fa en boscos o llocs ombrívols.

20.”Cóm” per la fauna.

Un cóm és una estructura de formigó, ferro o fusta pensada perquè els animals del bestiar puguin beure. En aquest cas s’ha fet pensant en la fauna de la finca.

21.Mallerenga carbonera.

(Parus major) és la més gran de les mallerengues (14 cm), inconfusible per la "corbata" negra, més marcada en els mascles, sobre el color groc del pit. Sovint prop del terra quan cerca menjar.

22.Esquirol.

(Sciurus vulgaris) és un rosegador de costums arborícoles omnívor de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent la cua.Els esquirols són uns autèntics acròbates. Per un esquirol, les branques dels arbres són camins en l’aire. Les potes de l'esquirol són curtes però fortes.

23.Gall fer.

Gall de bosc o gall salvatge (Tetrao urogallus) és una rara i esquerpa gallinàcia, la mes gran. El mascle mostra colors més vius i majors proporcions. La femella és clarament diferent: el seu plomatge és molt críptic i les seues dimensions són més reduïdes.

24.Teixó.

(Meles meles) és una espècie de mamífer i representant de la família dels mustèlids. Les bandes fosques del cap el fan fàcilment identificable.

25.Picot verd.

(Picus viridis) és un ocell resident tot l'any a Catalunya tot i que en baixes densitats. És difícil de veure i més de fotografiar. Té el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell.

26.Boixerola.

(Arctostaphylos uva-ursi) en llatí uva, raïm, i ursi, ós, és un arbust que prefereix els terrenys secs, ombrívols i pobres de tipus rocós en matollars i boscos poc densos, entre els 600 i els 2500 m d'altitud.

27.Conill.

El conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) és un mamífer que té orelles llargues de fins a 7 cm i una cua molt curta. Les seves potes anteriors són més curtes que les posteriors. Mesura de 33 a 40 cm.

29.Guineu.

Guilla o rabosa (Vulpes vulpes) és un mamífer de la família dels cànids. És una oportunista, és capaç d'adaptar-se en diferents biomes, des de praderies i sotabosc fins a boscos.

30.Geneta.

(Genetta genetta), també anomenada gat mesquer, és un mamífer carnívor.

31.Raspinell comú

El Raspinell comú (Certhia brachydactyla) és un ocell petit i força comú que viu en ambients forestals.

32. Mallerenga emplomallada.

Capellanet o ferrerico de capell (Lophophanes cristatus) és un moixó fàcilment identificable per tindre un llarg i punxegut plomall erèctil que corona el capell.

33. Ratpenat de bosc

(Barbastella barbastellus) és una espècie europea de ratpenat amb una morfologia peculiar de les orelles.

34.Mallerenga petita.

(Periparus ater) és la mallerenga més comuna dels indrets muntanyencs i és també la que mostra els colors menys vistosos.

35.Picasoques blau

(Sitta europaea) és un passeriforme proveït de fortes ungles, la qual cosa li permet de grimpar amb gran facilitat pels troncs dels arbres.

36.Àrea recreativa del Mirador de Miquel.

Esteu a un espai de descans i alhora preparat per observar fauna amb un hide i menjadores.

37.Mirador de Miquel.

Aquest mirador et permetrà conèixer el nom dels espais que ens envolten així com informar-te d’aspectes interpretatius interesants.

38.Marta.

(Martes martes) viu en ambients forestals, preferentment boscos de coníferes de muntanya, però també boscos caducifolis.

39.Cirerer bord.

El gatzerí (Prunus padus) és un arbre caducifoli molt estrany dels Països Catalans, ja que només el localitzem a una petita zona que va des de la Vall d'Aran fins a la Cerdanya.

40.Cérvol.

(Cervus elaphus) els mascles tenen unes grans banyes ramificades: a partir d'un eix principal de secció cilíndrica surten diverses branques, el nombre de les quals no està pas sempre relacionat amb l'edat de l'animal.

41.Isard.

(Rupicapra pyrenaica) fa uns 80 cm d'alçada fins a la creu i pesa uns 50 kg. Les banyes, que són persistents, són llises amb la punta en forma de ganxo.

42.Mirador del Cap de la Roca (Trencalòs).

(Gypaetus barbatus) és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se la medul·la.

43.Trèmol.

(Populus tremula) és una espècia de pollancre. És un arbre de 20-22 m, que viu en boscos de muntanya i és rar a la terra baixa.

44.Picot garser gros.

(Dendrocopos major). Se l'identifica per tenir barres amples en les ales.

45.Hide.

Punt d’obervació de fauna aprop dels prats. SIlenci.

46.Escorxador.

(Lanius collurio) li agraden les bardisses i els matollars espessos.

47.Mirador del barranc de la Masia.

Trobareu un joc per la família relacionat amb la vegetació de ribera i el barranc de la Masia.

48.Ós bru.

(Ursus arctos) o óssa (al Pallars) és un habitant característic dels boscos de muntanya, viu entre 25 i 30 anys. Passen l'hivern en un estat d'hibernació.

49.Àliga marcenca.

(Circaetus gallicus). Niu en arbres o arbusts, en plataformes que prepara amb branques seques i verdes. Reutilitzen el mateix niu cada any.

50.Gamarús.

(Strix aluco) és un ocell rapinyaire nocturn. A la nit, el seu crit pot ésser molt corprenedor. Durant el dia és normal de veure'l adormit en una branca, enganxat al tronc. És sedentari i viu als boscos a qualsevol alçada.

51.Duc.

(Bubo bubo) és el més gran dels mussols d'Euràsia. És un rapinyaire nocturn i està protegit, com tots els altres rapinyaires, És un ocell solitari i sedentari, excepte en època de cria, i sovint fa vida prop de cingles i desnivells.

52.Aliga calçada.

(Aquila pennata), és un ocell territorial. Mitjançant lluites aèries magistralment conduïdes, és capaç d'expulsar del seu territori, que es força gran, altres ocells rapinyaires.

53.Bosc de ribera.

Són boscos caducifolis que creixen a banda i banda dels cursos fluvials sobre sòls que, a partir d'una certa profunditat, acostumen a estar amarats d'aigua provinent del riu o torrent veí .

54.Secles i aigua.

És una excavació llarga i estreta que té la funció de conduir l'aigua dels llocs de captació (rius, torrents, pous, basses,..) fins a les poblacions i conreus.

55.Mola.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fixe i un que hom feia girar al voltant del seu eix. Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.